Va besar el fill, la mare era al llit, la comissió judicial a la porta. Als 53 anys, un veí de Burjassot va intentar llevar-se la vida quan el venien a desnonar. El dia abans, un home de la mateixa edat ho havia aconseguit a Granada, poc després, a Barakaldo, una dona queia al buit empesa per l’asfixia d’una filial de La Caixa. Tenien pressa, molta pressa. Tanta pressa com tenen els tres milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa als Països Catalans, les víctimes dels 80.000 desnonaments anuals i les més de 1.700.000 persones en edat activa que es troben a l’atur. Xifres, referències, dades, inicials en un diari… No, persones, veïns i veïnes, cares que ens trobem cada dia. Tenen pressa, molta pressa. Tenim pressa, ho volem tot, i ho volem ara.
La referència al “tenim pressa” no és en va, sinó del tot intencionada. És molta la gent que repeteix darrerament que cal prioritzar les lluites, que cal temporitzar els objectius, que tot de cop no pot ser, que ara toca independència. Que després ja ho veurem, que ja tindrem temps de discutir entre la dreta i l’esquerra. Els de dalt, segurament, no tenen altra pressa que marejar la perdiu. Mentre ens parlen d’estructures d’estat, ens les privatitzen. Mentre parlen d’interdepedències, ens fan cada dia més esclaus. Mentre prometen consultes, ens neguen el dret a decidir les coses més bàsiques. El discurs de la pressa ha esdevingut una arma de doble fulla: mentre exploten el desig d’independència de molts catalans i catalanes, ens imposen el seu temps i el seu programa.
La pressa, però, és subjectiva. Com subjectives són les prioritats en l’acció política. Cotxe, feina, habitatge i una escapadeta de quatre dies de tant en tant. I així, és ben fàcil repartir carnets d’independentista en funció de les pròpies prioritats, obviant absolutament les necessitats dels altres. No es tracta, com volen fer entendre alguns -amb molta mala hòstia, per cert-, de deixar de caminar cap a la independència. Ans al contrari, es tracta d’avançar més que mai en aquesta direcció. Exigir plena sobirania és dir no a una legislació autonòmica, estatal i comunitària que ens condemna a pagar el deute als mateixos bancs a qui estem rescatant amb diners públics. Exercir sobirania és no pagar aquest deute, garantint així una renda mínima universal per a qui ho necessita, i garantint l’accés a la sanitat, l’educació i l’habitatge. Es tracta de garantir el dret a una vida digna, a un creixement digne, a un envelliment digne, a una mort digna. I això, diguin el què diguin des del sobiranisme folklòric, corre pressa, molta pressa.
Quan insistim en què ho volem tot, ho fem des del més profund convenciment de que les prioritats, les pròpies, les alienes i les col·lectives, han de formar part d’una estratègia comuna d’alliberament. Com a independentistes, però sobretot, com a persones compromeses amb la solidaritat i l’ajuda mútua, cal que plantegem un full de ruta que destitueixi el poder establert. Només trencant amb tota submissió, des de la desobediència, podrem articular un procés constituent que faci de la independència nacional un instrument al servei de les classes populars, de les majories empobrides, que pateixen la pressa de no tenir un sostre o un tros de pa per l’endemà.
La situació de saqueig de l’economia a la que ens sotmeten les polítiques imposades pels mercats i les institucions financeres internacionals, que escapen de tot control democràtic, ens obliga a fer propostes que trenquin completament amb el marc establert. Però sobretot, ens obliga a pensar en fórmules que vagin més enllà dels caducs esquemes de la socialdemocràcia de postguerra. Cal enfortir els llaços entre nosaltres, la solidaritat, les xarxes d’ajuda mútua i les caixes de resistència. Cal que posem els nostres actius en comú per fer front a la cruesa del moment, a la solitud i la desesperació que empeny al suïcidi, a la por. Construir un nosaltres fort, cohesionat, que des de la diversitat faci canviar la por de bàndol. Cal que, dels que som a baixa, fem trontollar definitivament les estructures del poder, i que el vertigen impregni als qui exploten, desnonen i saquegen.
I tot plegat corre pressa, molta pressa.
*Article publicat a L’Accent 238
Poc hi havia a esperar. El mal estava fet. Aquesta és l’única conclusió que es pot treure de la resolució del recurs interposat per la Generalitat de Catalunya contra la interlocutòria d’execució que havia dictat la Sala 5ª del TSJC. I és que es tractava d’això, de l’execució d’una sentència que era prou clara: el castellà ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya, i aquí va començar la fi del sistema basat en la immersió lingüística. Deixeu-me que m’expliqui de manera sintètica…
Mariano Rajoy, a imatge i semblança del seu homòleg convergent Artur Mas, ha fet un discurs d’investidura basat en l’economia i, en concret, en les seves receptes d’austeritat. A aquestes alçades, però, ja sabem que el millor sinònim de l’austeritat és saqueig, el saqueig dels serveis públic, del patrimoni públic, per beneficiar a les grans empreses que han precipitat aquesta enèsima crisi sistèmica. Deixem ara, però, consideracions ideològiques a banda i anem a fer quatre números que ens permetin, des d’un punt de vista objectiu, desemmascarar les mentides que els escolanets de Milton Friedman ens canten dia si, dia també, des de les seves tribunes.
