Com cada any s’acosta l’11 de setembre i amb la Diada se’ns tiren al damunt un bon grapat d’actes. Tot plegat ens demostra que darrere de la Barcelona oficial que ens ofega hi ha uns barris vius i combatius que lluiten per la seva supervivència. Han passat (i encara ens queden) un grapat de festes majors que han estat un exemple d’autoorganització popular, on l’única nota negativa ha estat l’actuació de les autoritats (d’aquí i d’allà). Però els barris, que se saben subjecte capaç d’escollir el seu destí, segueixen incansables, ara en la cursa cap a la Diada i la Vaga General del 29 de setembre.
Des de l’Esquerra Indepdentista seguim apostant pel treball conjunt i quotidià, sense pressa però sense pausa, barri a barri, vila a vila, comarca a comarca, fins a la plena llibertat dels Països Catalans.
A continuació us deixo un petit calendari d’actes a Barcelona, que miraré d’anar ampliant poc a poc a mesura que en vagi confirmant:
Divedres 3 de setembre
-Les Corts
Acte polític “Des de les Corts construïm els Països Catalans”
Lloc: Ateneu Popular de Les Corts (C/ Joan Gamper 8-10)
Hora: 20 hores
Intervencions:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
Organitza: Ateneu Popular de Les Corts
Enllaç: http://blocs.lescorts.cc/ateneupopular/
Dissabte 4 de setembre
-Gràcia
Jornada de la Diada a Gràcia “No a les retallades socials i nacionals. Per la Vaga General”
Lloc: Plaça Revolució
Actes:
19:30h Bastoners i colles de cultura tradicional
20:30h Acte polític:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
21h Sopar popular (pollastre amb escamarlans)
22h Actuació musical, Rumb al Bar
Organitza: Endavant de Gràcia, Assemblea de Joves de Gràcia, CUP Barcelona
Enllaç: http://www.graciaviva.cat/?p=272
-Sants
Inauguració del nou Casal Independentista de Sants « Jaume Compte »
Lloc: Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas 24)
10:00h Esmorzar
11:00h Narració de contes
14:00h Dinar
17:00h Acte de presentació
19:00h Actuació musical
Enllaç: http://www.cis-jaumecompte.cat/
10 de setembre
Primera Marxa de Torxes “Per una Barcelona Popular i Independentista”
Lloc d’inici: Rambla de Canaletes
20:00h Marxa de Torxes a la Rambla Canaletes.
21:00hActe Polític, Actuació Musical i Pica-Pica al Fossar de les Moreres.
Organitza : Esquerra Independentista del Barcelonès (CAJEI, COS, CUP, SEPC, Endavant, Maulets i diversos casals indepdendentistes)
Com cada any s’acosta l’11 de setembre i amb la Diada se’ns tiren al damunt un bon grapat d’actes. Tot plegat ens demostra que darrere de la Barcelona oficial que ens ofega hi ha uns barris vius i combatius que lluiten per la seva supervivència. Han passat (i encara ens queden) un grapat de festes majors que han estat un exemple d’autoorganització popular, on l’única nota negativa ha estat l’actuació de les autoritats (d’aquí i d’allà). Però els barris, que se saben subjecte capaç d’escollir el seu destí, segueixen incansables, ara en la cursa cap a la Diada i la Vaga General del 29 de setembre.
Des de l’Esquerra Indepdentista seguim apostant pel treball conjunt i quotidià, sense pressa però sense pausa, barri a barri, vila a vila, comarca a comarca, fins a la plena llibertat dels Països Catalans.
A continuació us deixo un petit calendari d’actes a Barcelona, que miraré d’anar ampliant poc a poc a mesura que en vagi confirmant:
Divedres 3 de setembre
Les Corts: Acte polític “Des de les Corts construïm els Països Catalans”
Lloc: Ateneu Popular de Les Corts (C/ Joan Gamper 8-10)
Hora: 20 hores
Intervencions:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
Organitza: Ateneu Popular de Les Corts
Enllaç: http://blocs.lescorts.cc/ateneupopular/
Dissabte 4 de setembre
Gràcia: Jornada de la Diada a Gràcia “No a les retallades socials i nacionals. Per la Vaga General”
Lloc: Plaça Revolució
Actes:
19:30h Bastoners i colles de cultura tradicional
20:30h Acte polític:
· Assemblea de Drets Socials
· Endavant de Gràcia
· CUP de Barcelona
21h Sopar popular (pollastre amb escamarlans)
22h Actuació musical amb Rumb al Bar
Organitza: Endavant de Gràcia, Assemblea de Joves de Gràcia, CUP Barcelona
Davant de tot l’enrenou desencadenat al voltant dels actes de benvinguda a Laura Riera, caldria fer algunes consideracions de tipus jurídic i polític per entendre la gravetat de tot plegat, des de l’aute de l’Audiència Nacional fins a l’actuació policial, passant pel paper dels mitjans de comunicació i certs càrrecs públics.
1. La condemna de Laura Riera
Laura Riera va ser condemnada per un delicte de col·laboració amb banda armada. És important tenir en compte que també va ser jutjada per altres fets però que en tots aquests va ser absolta. Entre els judicis que va haver d’afrontar es troba el de l’acció que acabà amb la vida d’un regidor del PP de Viladecavalls. Per aquest fet Laura Riera va ser absolta i per tant és absolutament innocent, també a ulls de la legalitat espanyola. Aquí teniu la notícia a l’hemeroteca de La Vanguardia (enllaç).
Aquest recordatori és important ja que polítics i mitjans de comunicació no s’han cansat de atribuir-li aquesta acció d’ETA a Laura Riera. Essent doncs, l’atribució d’un delicte a una persona que ha estat absolta en sentència ferma, aquestes declaracions suposen un delicte de calúmnies, previst a l’article 205 del Codi Penal i com a tal pot ser penat amb un interval de sis mesos a dos anys de presó o multa de 12 a 24 mesos per haver-se realitzat amb publicitat. Convé, doncs, que els defensors retòrics de la legalitat comencin a complir les seves pròpies normes. Un dels que podria haver comès aquest delicte és el cap de l’oposició a Barcelona i candidat a l’alcaldia per Convergència i Unió, Xavier Trias, que en el seu compte de Twitter va escriure “estic en contra de retre un homenatge a qui ha ajudat al comando Barcelona d’ETA per assassinar un regidor? sí, contundentment!”, podeu veure la publicació a la xarxa social a aquest enllaç.
D’altra banda, Laura Riera va negar en tot moment la seva col·laboració amb l’organització armada ETA. La seva condemna es basa, única i exclusivament, en la declaració signada després de dies d’incomunicació en mans de la policia espanyola. És conegut i denunciat, fins i tot per organismes internacionals, que la legislació antiterrorista espanyola dona via lliure a la tortura per tal d’arrencar “confessions” al dictat del botxí. Així ho va denunciar Laura Riera i, malgrat negar la veracitat del què havia signat sota detenció policial, el jutge no va tenir en compte res més que això. Es tracta d’una irregularitat molt greu ja que la declaració davant de jutge ha de tenir legalment un valor superior a la declaració davant la policia.
2. L’acte de benvinguda
El fet que Laura Riera no hagi acceptat mai l’acusació per la qual se la va condemnar fa impossible que se l’estigui homenatjant pel seu “currículum delictiu”, ja que no es pot enaltir i exaltar quelcom que s’ha negat reiteradament que fos així. Malgrat això, el jutge de l’Audiència Nacional espanyola va dansar al so de l’espanyolisme mediàtic i va accedir a la prohibició dels actes de benvinguda i a una marxa de torxes per demanar l’alliberament de les preses catalanes Marina i Lola.
Els actes consistien en una rebuda a les portes de la presó i en un acte a Gràcia on es pretenia donar la benvinguda a una persona amb qui molts han compartit lluites i compromís. I aquestes lluites i aquest compromís no són altres que els que Laura Riera, com molts altres, va desenvolupar públicament als moviments socials de Terrassa, ras i curt. D’altra banda, cal destacar que cap dels actes organitzats era un “homenatge”, sinó que això és una construcció mediàtica i política per tal de criminalitzar-los. És molt fàcil atacar sota el paraigües del titular groc “homenatge a una col·laboradora d’ETA”. Doncs bé, la pintura mediàtica explica malament la realitat, però no la canvia: el que hi havia era un acte festiu per celebrar que una militant dels moviments socials sortia de la presó 9 anys després. Pot ser això un delicte? No, per això era imprescindible distorsionar les convocatòries.
El desencadenament dels fets ha posat de relleu, una volta més, que a l’estat espanyol les condemnes amb rerefons polític mai acaben amb la presó. Na Laura ha complert, íntegrament i fins l’últim dia, els 9 anys imposats per l’AN. Durant aquest 9 anys ha hagut de passar per situacions tant dures com llargs períodes d’aïllament. Malgrat això, la seva fortalesa i el suport de familiars, amics i companys, han fet que d’una vegada per totes pugui sortir al carrer. Però l’espanyolisme oficial, i extraoficial, no està disposat a complir les seves pròpies lleis. Han penjat l’etiqueta de terrorista a na Laura i no li pensen treure. I és que a Espanya, de democràcia, res de res. Les lleis, en especial el Codi Penal, són una eina a les mans del poder.
3. La desconvocatòria de l’acte i la detenció del portaveu de la CFP
Davant de la resolució de l’AN els col·lectius organitzadors de l’acte de benvinguda a Gràcia va decidir desconvocar l’acte. Així, i aprofitant la previsible presència de mitjans de comunicació a la Plaça del Raspall, la Comissió de Festes Populars va decidir dur a terme una roda de premsa per anunciar que se suspenien els actes prohibits per l’AN malgrat no estar d’acord amb el criteri d’aquesta, i explicar les raons de tot plegat. Aquest fet va ser comunicat al cap de l’operatiu dels Mossos d’Esquadra i, segons afirmen els organitzadors de la roda de premsa, aquest va acceptar que es fes la roda de premsa ja que el que estava prohibit era l’acte de benvinguda. Va ser aleshores quan en Martí, amb una desena de companys al darrere amb una pancarta que deia “Pels drets polítics i civils, dissolució Audiència Nacional”, va començar dient que llegiria el comunicat de la CFP. Quan tant sols portava tres línies un grapat d’agents assaltava l’escenari i identificava a tots els companys que eren a dalt i detenien a en Martí.
Quan en Martí encara era a Gràcia, emmanillat, una altra persona va informar per megafonia que el què s’estava fent amb aquella roda de premsa era desconvocar l’acte i que així li ho havien notificat al cap de l’operatiu dels Mossos. Per aquest fet, Alerta Solidària ja ha anunciat que estudia presentar una querella per detenció il·legal i coacció a la llibertat d’expressió.
Els Mossos no van impedir en cap moment la celebració de l’acte de benvinguda a Laura Riera perquè aquest, senzillament, havia estat suspès. El què la policia autonòmica va assaltar i frustrar, amb ple coneixement del què feien, era una roda de premsa on s’anunciava la suspensió dels actes per haver estat prohibits per l’AN i la disconformitat amb aquesta resolució. I aquí és un rau la major de les gravetats de tot plegat, agreujat per la violència policial amb que els Mossos va dissoldre una marxa improvisada en què es demanava llibertat d’expressió i la dissolució de l’AN, dissolent de pas, a cops de porra, el correfoc infantil de festa major. Silenci davant la injustícia, criminalització contra la solidaritat, versió oficial sobre la veritat.
4. Ni desobediència, ni enaltiment: detenció il·legal
Per poder dur a terme la detenció del Martí a dalt de l’escenari era necessari que aquest hagués comès algun delicte, quelcom que no es va produir en cap cas. En aquell moment els Mossos d’Esquadra es van negar a esclarir quin era el delicte que suposadament havia comès. A la travessa n’hi havia bàsicament dos: la desobediència a la resolució judicial i/o l’enaltiment del terrorisme i menyspreu a les víctimes. Resulta evident que cap d’aquests dos delictes s’havia comès en cap moment i que, per tant, la detenció va ser del tot il·legal.
No podia tractar-se d’un delicte l’enaltiment del terrorisme per diversos motius. En primer lloc, perquè res del què va poder arribar a llegir a la roda de premsa era constitutiu d’aquest delicte. El simple fet d’anomenar Laura Riera i intentar explicar quins eren els actes convocats i que s’havia decidit suspendre va ser suficient per assaltar l’escenari a criteri de la policia. Però res del què va passar era constitutiu, es miri per on es miri, d’aquest delicte. Tampoc ho podia ser el simple incompliment de l’aute de l’AN en què es prohibien els actes.
En cas que s’hagués d’un a terme l’acte de benvinguda a Laura Riera, quelcom que no va passar ni es va intentar, hi hagués hagut una desobediència a l’ordre judicial, però no automàticament enaltiment del terrorisme. Això es desprèn de la mateixa motivació continguda en la resolució judicial, en què es prohibia l’acte per la “possibilitat” que aquest tingués aquesta finalitat. En tot cas, de celebrar-se els actes prohibits, caldria haver analitzat el contingut del mateix per determinar si, a banda de desobeir l’odre judicial, hi havia o no enaltiment del terrorisme.
Ara bé, descartat el delicte d’enaltiment, tampoc es pot considerar que hi hagués un incompliment de l’odre judicial que prohibia l’acte. La cosa és senzilla: l’acte havia estat desconvocat. Més d’una hora abans, diversos mitjans de comunicació entre ells el canal de notícies públic, 324, ja es feia ressò de la des-convocatòria de l’acte per part dels organitzadors. A la plaça tothom ho sabia, també els Mossos d’Esquadra. Per si això no fos prou, la pancarta que hi havia dalt l’escenari no feia cap referència a Laura Riera i el portaveu va deixar clar que es disposava a llegir un comunicat amb la posició de la CFP. Aquest comunicat era el què confirmava públicament la suspensió dels actes, com ja s’havia difós pels mitjans de comunicació abans, i exposava la opinió de la CFP. Així es pot comprovar al vídeo d’El Periódico de Catalunya (enllaç) quan el portaveu diu: “Vaig a llegir el comunicat de la Coordinadora de Festes Populars de la Plaça del Raspall”. Més clar l’aigua. No s’estava duent a terme l’acte sinó la lectura d’un comunicat davant la prohibició de l’AN.
Hi ha alguna manera més clara i evident que donar compliment a una resolució judicial que fer una roda de premsa per criticar-la? És un dels acataments, crític evidentment, més evident que hom es pot trobar.
5. El dret a la dissidència i la vulneració dels drets fonamentals
Arribats a aquest punt repassaré breument alguns dels fets: 1. trasllat de Laura Riera a dos dies del seu alliberament de Wad-Ras (Poblenou, Barcelona) a Brians (St Esteve Sesrovires); 2. Prohibició de l’acte de benvinguda; 3. Militarització de Gràcia en plenes festes; 4. Assalt a una roda de premsa i detenció del portaveu; 5. Càrregues injustificades contra una marxa improvisada pacífica, inclòs el correfoc infantil; 6. Persecució de les persones que penjaven cartells demanant la llibertat del portaveu detingut la mateixa nit; 7. Mentides en la versió oficial seguides per les direccions editorials dels mitjans (contradient les seves pròpies imatges i periodistes).
La conclusió d’aquests fets és senzilla: no només es prohibeix un acte que no era constituïu de delicte (segons l’AN, podia ser-ho, era, només, una possibilitat) sinó que es reprimeix la manifestació pública de discrepància malgrat el compliment de l’ordre judicial. Silenci és el què es busca i el preu serà tant alt com sigui necessari.
Qualsevol persona mínimament compromesa amb les llibertats individuals i col·lectives, amb els drets fonamentals, la llibertat d’expressió i els drets civils i polítics hauria d’estar indignada amb els fets de Gràcia. Fins i tot aquelles persones que compartien la prohibició de l’acte, haurien d’alçar la veu contra la repressió viscuda. Ja que el què es va impedir a Gràcia va ser l’exercici del dret a la llibertat d’expressió, a la dissidència política. La mateixa jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol ha reiterat en diverses ocasions que l’acceptació i acatament de l’ordenament jurídic, fins i tot de la pròpia constitució, no implica la adhesió ideològica al mateix. Davant una decisió judicial hi ha el dret inalienable a discrepar-ne i criticar-la públicament. Les seves lleis només obliguen a una cosa: respectar la decisió. Podríem parlar aquí sobre el dret a la desobediència davant resolucions injustes encara que això vagi contra la llei, però ni tant sols és aquest l’extrem que ens ocupa.
Convindria, doncs, que tots plegats féssim una reflexió de quins són els principis bàsics de la democràcia i que polítics, jutges, fiscals i mitjans de comunicació pensessin bé quin el el seu paper en la defensa de les llibertats col·lectives i individuals. O més aviat, que entre totes comencem a traçar els camins per assolir un escenari democràtic per als Països Catalans, quelcom que el poder establert ni vol ni pot dur a terme.
La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha obert un gran debat polític. Paral·lelament, un magma de dubtes jurídics acompanya la polèmica. Es tracta de la sentència més important que mai ha dictat aquest tribunal i afecta de manera directa, no només al contingut de la norma catalana, sinó a la concepció del marc competencial i jurídico-polític de l’estat espanyol. Incertesa, doncs, és la paraula que millor defineix les conseqüències immediates de la decisió del constitucional.
Que aquest tribunal pugui dictar sentències interpretatives és quelcom que es discuteix en àmbits jurídics, polítics i acadèmics des de fa molts anys. Debat esteril, si es vol, ja que és el mateix TC qui hauria de decidir si això és o no constitucional. D’altra banda, malgrat l’extensió del text, la interpretació que ha fet el TC de molts aspectes del text és força genèrica malgrat que ha apuntat clarament el sentit que se li dona. Caldrà esperar, doncs, quina és l’evolució interpretativa que es fa en un futur dels diversos aspectes tractats a la sentència.
Tot i aquesta incertesa i la guerra oberta sobre interpretacions de la mateixa sentència, hi ha determinades conseqüències jurídiques que se’n desprenen de manera inequívoca. El text vincula al conjunt de poders públics de l’estat a l’hora d’aplicar i interpretar qualsevol norma. Això vol dir, que malgrat no caiguin automàticament, totes aquelles normes tant catalanes com de la resta de l’estat que puguin entrar en colisió amb la decisió del tribunal l’han de tenir en compte. De no fer-ho, la norma en qüestió estaria destinada al fracàs davant de qualsevol impugnació judicial i, ja no diguem, davant el TC. La sentència és jurisprudència constitucional que, com a tal, vincula directament a tots els jutjats i tribunals de l’estat a l’hora de dictar resolucions i interpretar qualsevol punt de l’ordenament jurídic.
El bloc de constitucionalitat, en entredit
La Constitució espanyola de l’any 79 va dibuixar un sistema jurídico-polític que havia de permetre l’accés a l’autonomia a aquells territoris que ja n’havien tingut en el període de la segona república espanyola. L’aplicació, però, va portar a la solució salomònica del “café para todos”. Cada un dels terriotoris, anomenats comunitats autònomes, té una norma bàsica que és l’estatut. La Constitució i els estatuts d’autonomia dibuixen el què la doctrina ha anomenat el “bloc de constitucionalitat”, és a dir, aquell bloc normatiu bàsic que qualsevol altre norma, autonòmica o estatal, ha de respectar. Aquesta interpretació ha permès, doncs, que els estatuts d’autonomia hagin contribuit a una solució d’integració jurídica de qualsevol discusió sobre el repartiment competencial i l’estructura institucional de l’estat espanyol. Els estatuts, malgrat ser lleis orgàniques, gaudien d’un caràcter reforçat que condicionava la constitucionalitat de les altres normes de l’estat, també a les altres lleis orgàniques.
La sentència obre ara de nou el debat sobre aquest bloc de constitucionalitat deixant a entendre que tot i ser lleis orgàniques, i per tant aprovades per majoria reforçada a les corts de l’estat, els estatuts no poden marcar la decisió futura del legislador estatal. Amb aquest argument el TC ha qüestionat diverses de les previsions de l’Estatut que no ho havien estat mai anteriorment. El gran exemple, que serà abordat més endavant, és el règim jurídic de la llengua. Algú es pot pensar que els estatuts del 79 i vuitantes podien contenir preceptes inconstitucionals? Doncs no, perquè senzillament integraven el bloc de constitucional com una evolució del que el legislador constituent havia previst. És aquest l’aspecte que, jurídicament, ilustra el trencament de l’anomenat Pacte Constitucional”. La manca de concreció respecte a un possible canvi en la doctrina del bloc de constitucionalitat garanteix la discusió institucional i la inseguretat fins que el tribunal, en ocasió d’una altra resolució, acabi amb els dubtes
El règim jurídic de la llengua
Un dels aspectes més rellevants de la sentència del tribunal és la interpretació i declaració parcial d’inconstitucionalitat del règim de la llengua previst a l’Estatut. El TC deixa clar que la cooficialitat de la llengua suposa el tractament per igual d’ambdues en l’administració pública. Així doncs, el constitucional declara nul l’incís de llengua “preferent”, per dir només que és la llengua normal. Aquesta preferència, de fet, queda invertida per la sentència que nega la possibilitat de l’Estatut de preveure l’obligació de conèixer el català, quedant només aquest obligació respecte el castellà tal i com preveu la constitució. Aquesta decisió el l’àmbit de l’administració pot tenir poques conseqüències jurídiques en una administració que ja és força bilingüe. Caldrà veure, però, si pot tenir algun efecte sobre les mitjans de comunicació públics, quelcom força difícil ja que no cal cap norma que impedeixi l’ús del castellà o l’obligació del català als mitjans de comuniació. Si no hi ha norma no hi ha res a impugnar. De totes maneres cal tenir en compte que de trobar alguna via jurídica per imposar el castellà als mitjans públics l’espanyolisme trobaria recolzament constitucional tenint així les de guanyar.
On hi ha hagut un canvi de gran profunditat i que de ben segur obrirà una batalla política i judicial és en allò que coneixem com a immersió lingüística. Fins ara els tribunals ja havien obligat a la Generalitat a garantir l’ensenyament en castellà d’algunes persones. Això, però, rebia un tractament individualitzat que no afectava al concepte clau de la política lingüística escolar: el catala com a llengua vehicular. Aquí és on el TC ha establert que el castellà no pot quedar fora d’aquest sistema i que, per tant, també ha de poder ser vehicular. La vehicularitat permetia, doncs, que totes les matèries tret de les altres llengues fossin impartides en català. Són moltes les vies que hi haurà per acabar amb el sistema actual, com per exemple interposar recursos judicials ja no reclament el dret individual a rebre l’educació en castellà sinó l’obligació de les escoles a oferir línies en castellà o quelcom similar. En aquest camí judicial, fins i tot hi podria haver una qüestió de constitucionalitat prevista a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que deixaria tocada de mort la immersió recollida a la recent Llei d’Educació de Catalunya.
La qualitat de la sentència
Un dels aspectes més compartits en el món jurídic respecte la sentència, fins i tot en cercles del Partido Popular, és la baixa qualitat dels arguments jurídics. L’estira i arronsa per aprovar el text i el criteri polític, i no jurídic, a l’hora de dictar sentència han tingut com a resultat un text jurídicament confús. En alguns casos, especialment els referents a la nació i la llengua, el TC s’ha explaiat detallant l’abast del seu criteri sobre la constitucionalitat. En altres casos, ha apuntat un sentit interpretatiu molt genèric, generant una situació d’inseguretat jurídica que abocarà a una major conflictivitat tant entre administracions com dels ciutadans amb aquestes. Aquesta inseguretat es veu agreujada pel desconeixement de quan, i en quin sentit, es resoldran els altres recursos contra l’Estatut pendents de sentència presentats pel Defensor del Pueblo i diverses comunitats autònomes.
*Article publicat l’Accent 182 (pàgina 10). Us recomano descarregar aquest número on hi ha diversos articles i cròniques molt recomanables d’Abel Caldera, Aleix Cardona o la mateixa editorial. Llegir l’Accent 182 en línia – Descarregar en PDF
Convergència i Unió ha reobert el meló de la polèmica amb el padró municipal que havia quedat tancat fa uns mesos amb la resposta de l’Advocacia de l’Estat a l’Ajuntament de Vic. La conclusió aleshores va ser que la proposta de l’Alcalde de Vic, l’ultracatòlic conservador Josep Maria Vila d’Abadal, no s’ajustava a la legalitat i, per tant, no es podia aplicar. Arran d’això, l’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, va demanar a la Comissió Europea que es pronunciés al respecte.
Malgrat la Comissió Europea es va limitar a reiterar el què diu la Directiva de la Vergonya al respecte, l’eurodiputat no va dubtar en manipular la notícia i assegurar que Brusel·les emplaçava a l’estat espanyol a no empadronar als nouvinguts sense permís de residència. La mentida era tant descarada que abans de tenir temps de fer un article al respecte (el tenia a mitges), la Comissió ja havia tret un comunicat desmentint la versió de Tremosa. Un escàndol majúscul que posa de relleu el viratge cap a la demagòcia xenòfoba de la federació regionalista que hauria de posar vermell a més d’un.
Doncs bé, com que ha quedat clar que el padró és un registre dels habitants d’un municipi al marge de quina sigui la seva situació administrativa i, per tant, no poden denegar-ne la inscripció a ningú, calia alguna manera de negar els drets bàsics als nouvinguts i poder-los xutar a patades del país. Al cap i a la fi, és aquest l’objectiu que persegueix l’Ajuntament de Vic. La solució, inspirada en el discurs xenòfob d’un neonazi postfranquista que té cadira al consistori, passa per delatar a qui no tingui els papers en regla perquè siguin expulsats. Suposo que els convergents i els seus socis deuen frisar per veure unitats de la policia, a poder ser de la Brigada d’Informació, anant casa per casa i traient-ne detingudes a famílies durant la matinada per, després de passar 60 dies en algún infecte camp de concentració a Algesires o la Zona Franca, siguin expulsats i abandonats al mig del desert subsaharià. Això sí, sempre pel seu bé, per salvaguardar-los de l’explotació a la què els sotmeten els empresaris, és a dir, ells mateixos. I és que ara sobren, però no ho feien quan servien de mà d’obra barata i dòcil que empassava fins i tot amb accidents laborals, amputacions i mort. Caldria recordar que no tenir el permís de residència en regla és una mera infracció administrativa i no pas un delicte, com va afirmar Artur Mas a TV3 durant l’entrevista amb la Sra. Terribas tot fent gala de que la ignorància i la mentida són les armes habituals del discurs de la demagògia racista.
Visceral el què dic? I tant. Tant visceral com el fàstic que em produeix que en nom d’un pretès humanisme cristià, es revesteixi de repulsiu paternalisme el que no és més que racisme utilitarista. És inacceptable que parlem d’immigració simplement com a força de treball. És inacceptable tractar a aquestes persones com si fossin simples peces de l’engranatge productiu que es pot desballestar quan els beneficis ja són en mans de quatre empresaris i la demanda ha caigut a causa d’un sistema econòmic basat en l’avarícia d’una colla de lladres i pocavergonyes.
Tornant a les mesures proposades pels convergents –i unionistes-, resulta que la delació també és il·legal, a banda de repugnant. Com ja va advertir l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona en el seu moment (veure comunicat en PDF), el padró és un arxiu de titularitat pública sotmès a la Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals. Per tant, les administracions competents en estrangeria poden obtenir dades del padró d’un municipi en l’exercici de les seves funcions, però en cap cas es poden fer cessions com les plantejades per l’ajuntament de la plana. L’Estat ja ha dit que no pensa fer res amb els llistats que li enviï. Doncs bé, massa poc. I tant que ha de fer. I si no ho fa el govern central ho haurà de fer algú altre, i si no ja ho faré jo: denunciar a l’ajuntament a l’Agència de Protecció de Dades i, si s’escau, a la fiscalia.
Però jo encara diré més. La mesura és un clar retorçament de l’ordenament jurídic per tal de coaccionar als nouvinguts i que aquests no s’intentin empadronar per tal de no ser delatats. Aquesta mesura té terribles conseqüències, que són les que busquen a cal Mas-Duran: negació de sanitat, educació i serveis socials. A més a més, si no es poden empadronar se’ls pot arribar a fer impossible la obtenció de permís de residència i treball per la via de l’arrelament. Una mesura administrativa sense cap mena de recolzament legal pot bloquejar l’aplicació de Lleis Orgàniques impedint l’accés als drets fonamentals i humans reconeguts tant a l’estat espanyol, a la Unió Europea i al Dret Internacional?
Doncs bé, que cadascú tregui conclusions. Jo, personalment, penso plantar cara al discurs demagog que posa en perill la convivència als nostres carrers. Cal frenar l’avanç d’una dreta xenòfoba que, igual que Berlusconi i Sarkozy, no dubta en virar el seu discurs per tal de no perdre electoral davant partits d’extrema dreta amb qui acaba pactant. Catalunya està seguint els passos de molts altres indrets d’Europa. Només de nosaltres depen barrar el pas als racistes i posar-nos al costat dels drets de totes les persones a viure amb dignitat.
A Catalunya no hi cap tothom? Doncs jo tinc molt clar qui es queda i qui se’n va!
L’entrevista de la directora de TV3, Mònica Terribas, al president autonòmic José Montilla ,va desencadenar una allau de crítiques contra la periodista. L’ala dura del PSOE a Catalunya, si és que en tenen un a de tova, no va dubtar en linxar públicament a Terribas arribant, fins i tot, a expressions sexistes i de molt mal gust per part de l’escalfabutaques te torn que dirigeix (o dirigia) l’Institut Metripolità del Taxi. Doncs bé, l’escola Ferran del PSC no devia estar gaire molesta amb el tracte a Montilla per part de l’ex-presentadora de la Nit al Dia (que, per cert, podria tornar a la graella). No, la jugada pensava en el president, el seu president, i el seu cap, el Sr. Zapatero.
Es tracta, senzillament, d’aplicar la tàctica de la premsa esportiva de la caverna quan acusava als arbitres d’afavorir al Barça amb l’anomenat “Villarato”. No és que pensessin que els arbitres donaven peixet als de Guardiola, allò del no hace falta decir nada más, sinó que amb les crítiques ferotges i la campanya d’intoxicació buscaven la màxima duresa i arbitrarietat contra el Barça. El mateix que li han fet a Terribas. I és que aquest vespre sabrem si les crítiques per l’entrevista a Montilla han fet el seu efecte i veiem la Terribas que a molts agrada, la que punxa, que no deixa fugir una resposta amb evasives, o, si pel contrari, ens trobem davant un núbol dolç que no aporta res al debat públic.
Amb el Villarato ja hem vist que a voltes funciona i els arbitres cedeixen a la pressió. Ara falta veure si la mateixa tàctica també serveix per fer el joc brut en la política.
Alguns l’han titllat d’hereuada, de candidatura electoral i fins i tot de fantasmada destinada al fracàs, i és que l’alcalde de Barcelona ha saltat a la pantalla mediàtica amb la proposta de que la ciutat aculli l’edició del 2022 dels Jocs Olímpics d’Hivern. Amb una gran posada en escena (amb diners públics, és clar) i gran espectació entre els mitjans que van ser convocats en poc temps i sense saber de què es tractava, l’alcalde pretén sortir al pas de la davallada electoral que preveuen totes les enquestes. Però tot plegat fa més por que una pedregada i ja podem començar a apuntar alguns dels mals que podrien esdevenir en la cursa cap a la cita olímpica si la proposta d’Hereu tirés endavant.
En primer lloc, res de nou. La política de l’Ajuntament de Barcelona torna a passar per l’organització de grans esdeveniments per tal de donar impuls a la ciutat, una fórmula que denota la incapacitat de fer política d’acord amb els interessos de les veïnes i dels barris barcelonins. Però com no és cap novetat, ja coneixem les conseqüències, o més aviat els objectius, que comporten aquestes operacions de màrqueting internacional. Tenim exemples clars en les grans transformacions de la ciutat als jocs d’estiu del 1992 o el Fòrum 2004. Ambdues han suposat la destrucció de barris sencers de la ciutat, especialment al Poblenou i els entorns del Besós, en els què sota la falàcia de reformar els barris, han esborrat la realitat i expulsat als veïns dels seus barris. Però sembla que el el fracàs i ridícul internacional del Fòrum 2004 no ha ensenyat res als del PSC (ni a la resta de grups que ja li han donat suport). Si cada alcalde que passa per Sant Jaume pretén passar a la història a cop d’excavadora, res bo li espera al futur de Barcelona.
Model de Barcelona
La CUP de Barcelona des de la seva presentació va anunciar que el lema de reinventar Barcelona era la manera d’exemplificar una alternativa al conegut “model Barcelona”, un model basat en l’especulació immobiliària, en l’organització de grans esdeveniments que res bo aporten a les nostres vides, el els hotels de luxe, el civisme autoritari i l’elitització de la ciutat. La proposta de l’alcalde Hereu és, sense cap mena de dubte, un gran exemple d’aquesta política a la qual ens referíem. Barris degradats, desenes de milers d’habitatges buits mentre milers de persones no hi poden accedir, criminalització de la pobresa, de les treballadores sexuals, del jovent i de la disidència. La imatge d’un nou Cobi, esquís als peus, per la nova Diagonal, és precisament allò que Barcelona no només no necessita, sinó que necessàriament ha d’evitar.
El model Barcelona es basa en generar dinàmiques d’adhesió acrítica a una marca de ciutat, de crear un sentiment de pertànyer a quelcom gran, de reconeixement internacional, que passarà a la història. I amb aquesta política de propaganda es busca, senzillament, desviar l’atenció dels problemes que afectes als veïns i veïnes, i generar una massa acrítica que accepti que per presumir s’ha de patir. No és estrany veure les samarretes a l’estil novaiorquès de I love Barcelona. La marca Barcelona s’ha convertit en un objectiu per si mateix, per tal d’atreure l’atenció del turisme massiu i determinades inversions de grans transnacionals. Hem deixat enrere aquella màxima de que “al barri hi ha de tot” per passar a ser “la millor botiga del món”. Doncs bé, no volem ser cap botiga, sinó una ciutat viva i diversa, on el carrer sigui de tothom, les persones tinguin accés a l’habitatge, una feina digna, que l’educació esdevingui realment un dret universal, sense barreres arquitectòniques, socials ni ètniques. No es tracta de crear un fals mapa de la Barcelona dels barris que imposi des de Sant Jaume la destrucció d’aquests, sinó de construir entre tots i totes una ciutat democràtica que vetlli pels interessos dels seus habitants.
Hipotèca territori
Però si els Jocs del 92 i el Fòrum 2004 van ser l’aposta per un urbanisme depredador i antisocial a la ciutat, la proposta dels Jocs d’Hivern n’és l’extensió fins al Pirineu. Ja 24 hores després de l’anunci de la precandidatura, els mitjans de comunicació i els cercles empresarials han començat a preveure els canvis que necessita el territori per poder acollir aquests esdeveniments. Barcelona haurà d’estendre els seus tentacles de formigó fins als Pirineus, marcant amb cicatrius d’asfalt el camí per tal que es retallin les distàncies entre els diferents espais que han d’acollir els actes i proves dels jocs. El Túnel del Cadí esdevé insuficient per acollir un esdeveniment que duararà unes setmanes i però que, en cas d’haver de construir noves infraestructures, marcaran el territori de manera irreversible.
Per si tot plegat fos poc, ja ha sortit la necessitat d’ampliar les zones esquiables del Pirineu cap a l’alta muntanya per poder fer les proves de totes les disciplines. De nou, un sucós negoci que no en té res ni de just ni de sostenible. Constructores, empresaris de l’esquí i companyies elèctriques es freguen les mans amb les xifres de molts zeros que estan en joc. Els Jocs d’Hivern són una amenaça per un territori fràgil que és patrimoni de tots i totes les catalanes, o fins i tot més. L’ambició de la casta política no és un motiu per destruir ni una sola hectària de paratges naturals, sinó per defensar fermament el nostre territori, amb les ungles si fa falta.
TV3 i el xou mediàtic
Asseguren els mitjans que l’anunci d’Hereu va ser una sorpresa i que no en sabien res de res abans de la roda de premsa. Hi van anar a cegues, diuen. Malgrat això, poques hores després, els informatius de TV3 i el 324 emetien valoracions a tort a dret arreu del territori. Hi parlaven des de les pistes d’esquí, des de diversos punts del Pirineu i de Catalunya. Un extens reportatge ens justificava que, al cap i a la fi, no tenir neu no era cap problema per fer uns Jocs d’Hivern. Dades, imatges, comparatives, entrevistes, reaccions. Sembla que tots els equips de TV3 estaven situats, per casualitat, als punts claus de la notícia, fabricada al carrer Nicaragua, del dia. Una eficàcia admirable de l’equip de TVC, sense cap mena de dubte. Però per no ser malpensat, em limitaré a destacar que el tractament de la notícia va ocupar la meitat del temps d’informació general amb respostes a les crítiques i objeccions que ningú havia fer encara però que podien ser previsibles. Per si no n’haguéssim tingut prou, a la secció d’esports resopó de la notícia, amb l’alcalde de nou en pantalla amb el somni olímpic. Ni Haití, ni Mauritània, ni Vic i el seu racista consistori, ni l’atur, ni la presidència de la UE, ni la Copa del Rei… res va fer ombra a la presentació de la candidatura d’Hereu a les municipals del 2011, i tot plegat, pagat amb les arques de la ciutat i retransmès pels canals públics i imparcials.
Projecció nacional?
Ja hi ha qui veu en els Jocs una nova oportunitat de projectar Catalunya al món. Això si, una Catalunya amb rei espanyol, hereu de la corona desfilant per la pista i infanta plorant com una magdalena a tribuna al costat de la màximes autoritats espanyoles. I és que la recepta dels grans esdeveniments sempre posa a l’estat espanyol com a espai de referència, fins i tot obviant el marc autonòmic. La marca Barcelona conviu amb la bandera espanyola, acollint els esdeveniments sota el binomi Barcelona-Espanya. De fet, la candidatura al Jocs d’Hivern es dirà Barcelona-Pirineus, i haurà de competir amb Jaca per ser la proposta espanyola. És doncs un nou intent de construir una identitat entorn a la marca Barcelona que substitueixi Catalunya o els Països Catalans com a marc de referència; convertir a barcelonins i catalans en barcelonacèntrics adherits acríticament a un projecte de ciutat per un irracional sentiment de pertinènça a quelcom gran, comú i pretesament il·lusionador.
Cal veure, però, aquesta proposta com una oportunitat. Es tracta d’una bona ocasió per denunciar el model de ciutat que han construït sota el consens neoliberal els partits presents al consistori. La hereuada ens brinda l’oportunitat de posar sobre la taula l’estratègia de la marca Barcelona com a element de generar adhesions acrítiques al model de ciutat, de mostrar com els grans esdeveniments tenen conseqüències nefastes per als barris i el territori i en canvi suposen grans negocis per a quatre butxaques, de posar sobre la taula com els partits tradicionals han convertit l’administració i les institucions en una menjadora de paràsits amb carnet d’afiliat. Cal, en definitiva, que plantem cara a les polítiques neoliberals promogudes pel consens imperant al consistori des de la crítica, la proposta i el dissens.
La proximitat de les eleccions autonòmiques, la consulta d’Arenys de Munt i l’onada del 13 de desembre, la proximitat de la sentència sobre l’Estatut de la CAC o les escissions i iniciatives al si del catalanisme polític han escalfat el debat entorn l’autodeterminació. En aquest context, partits i entitats mouen fitxa, sobretot de cara a les eleccions autonòmiques. De valoracions sobre les consultes se n’han fet moltes i ben diverses, però a banda de treballar per a les properes consultes, cal centrar el debat entorn l’estratègia que des de l’Esquerra Independentista cal jugar en el context actual per tal que la independència i el socialisme esdevingui l’aposta de futur dels Països Catalans.
La CUP va decidir al juny passat que no seria present a les eleccions al Parlament de Catalunya i, cada dia que passa, estic més convençut de la decisió que vam adoptar col·lectivament. Fer un exercici de responsabilitat política com aquell, fugint de presses i pressions externes, no era quelcom fàcil. Entrar de ple en el cicle electoral hagués estat un pas en fals que hauria posat en escac tant la feina necessària per a les eleccions municipals (que han de tenir lloc només mig any després de les autonòmiques) com la credibilitat del propi projecte de la Unitat Popular. En canvi, l’Esquerra Independentista i la CUP han aconseguit quedar al marge de la guerra entre reagrupacions, sumes i laportes. Vam néixer per combatre als estats espanyol i francès i per bastir una societat justa, la nostra no es la batalla de salvapàtries de tall mesiànic.
L’Esquerra Independentista ha de continuar avançant amb allò que ens ha caracteritzat els darrers anys, que no és altra cosa que treballar dia a dia, a cada barri, vila i ciutat, bastint el projecte de la Unitat Popular. La Unitat Popular és una estretègia i un objectiu més vàlid que mai. Només amb l’autoorganització, des de la base i la diversitat, podrem avançar cap a un escenari de ruptura amb els estats espanyol i francès, trencant l’hegemonia del poder, regional i estatal, que no dubtarà en impedir l’autodeterminació dels Països Catalans per salvar els seus interessos econòmics i personals.
Per continuar caminant cap a aquest escenari, cal que l’Esquerra Independentista segueixi estretint vincles i augmentant la seva coordinació, tant entre els agents polítics i sectorials propis del moviment, com amb la resta d’organitzacions, col·lectius i moviments de base i del teixit associatiu del país. Una aposta desacomplexada des de l’esquerra anticapitalista capaç d’enfrontar-se al poder de tu a tu. Des de les institucions, el carrer, les aules, els llocs de treball i des d’on faci falta. I sempre, sempre tenint present que són moltes les lluites als Països Catalans i totes elles contribuiran a construir un país socialment just i nacionalment lliure. Són bons exemples de l’encert d’aquest camí el revulsiu per a l’Esquerra Independentista que va suposar la Campanya Unitària per l’Autodeterminació, la commemoració dels 300 anys de la desfeta d’Almansa o, més recentment, el paper del SEPC en les mobilitzacions contra Bolonya, la creació del Jovent de l’Esquerra Independentista a Manresa (fruit de la feina colze a colze de les assemblees de Maulets i la CAJEI) o la convocatòria unitària de la Diada del 31 de desembre per part de l’Esquerra Independentista de Mallorca.
En el context actual i amb les eleccions autonòmiques del Principat a la cantonada, l’Esquerra Independentista es troba en una situació privilegiada. Ens podem permetre el luxe de seguir treballant cap a la independència sense presses electorals i lluny de la guerra que partits i sectors del catalanisme estan protagonitzant. Aquest és un actiu que hem de saber fer valdre des de l’honestedat i la transparència.
A la primavera del 2011 hi hauran eleccions municipals. Aquest és l’objectiu que la CUP es va marcar a l’Assemblea Nacional del passat mes de juny. Com a referent institucional de l’Esquerra Independentista i punta de llança de la Unitat Popular als ajuntaments, hem de saber fer la nostra feina al marge de les picabaralles en la cursa al Parlament. Hem demostrat que el municipalisme és una eina molt útil en la construcció nacional, les consultes n’han estat un gran exemple, i el 2011 ha de ser el pas següent.
Consolidar una xarxa arreu de les comarques capaç de crear un contrapoder al marge de qui ocupi el govern de torn és un element imprescindible per assolir els objectius de l’independentisme i les classes populars. Organització davant l’adversari, compromís front l’oportunisme, unitat contra el poder. I, sobretot, poc a poc i bona lletra, sense pressa, però sense pausa.
El proper 12 de desembre una manifestació recorrerà els carrers de la Vila de Gràcia. L’objectiu ben clar, defensar l’últim espai alliberat que queda a la Vila. Després de tants anys i tanta feina feta pel jovent del barri, l’Ajuntament encara no ha estat capaç de donar resposta a les reivindicacions del teixit juvenil de Gràcia. Han fet orelles sordes a les demandes de l’Assemblea de Joves, dels esplais i caus, d’estudiants… Res, per a (tri)bipartit tot funciona al barri de la Colometa. A continuació us deixo un seguit d’enllaços sobre el tema i el vídeo convocant a la manifestació i al concert del dia 12, tot fent-vos una crida a sortir al carrer per defensar els espais alliberats davant l’espiral d’especulació i destrucció dels nostres barris que ens expulsa per deixar pas al turisme d’executius, hotels de luxe, centres comercials i cementiris de formigó, això si, tot ben cosmopolita i (post)modern.
-Convocatòria: Dissabte 12 de Desembre, 19 hores a Pl. Diamant [Bloc del Casal]
-Intervenció del nucli de Gràcia de la CUP de Barcelona al Plenari del districte demanant explicacions a l’equip de govern [enllaç al text]
Llegeixo diverses notícies en mitjans bascos i espanyols sobre la detenció de més d’una trentena de joves bascos i el registre d’un centenar d’espais (domicilis, casals de joves i instal·lacions municipals). L’acusació paraigües és la seva suposada militància a Segi, organització juvenil de l’esquerra independentista basca il·legalitzada en l’embogit espiral repressiu imposat pel PP-PSOE i l’Audiencia Nacional (de Orden Público). La meva incredulitat vers la informació oficial està més que fonamentada després de conèixer la realitat en més d’una ocasió, tant a casa nostra com a fora (Euskal Herria, Madrid, Astúries, Galiza, etc.), i haver vist que dista força dels comunicats oficials del règim (jutges, fiscals, policies, ministeris i comunicadors del NODO de torn).
En aquesta ocasió es destaca (al Público per exemple) que molts detinguts eren representants els estudiants als òrgans de govern de les universitats, que havien signat el manifest Euskal Gazteria Aurrera!, que criticava el procés contra Jarrai-Haika-Segi, o que participaven d’activitats en casals de joves, coneguts com a Gaztetxes. La conclusió que trec d’aquestes diabòliques acusacions és que Grande-Marlaska, Garzón, del Olmo o Pedraz m’haurien de detenir immediatament. I és que soc culpable, confès i notori, d’algunes d’aquestes acusacions. He estat (formalment encara ho soc) membre de de la Junta de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona; vaig signar el manifest de suport al jovent independentista basc i he militat en organitzacions que també hi ha fet, també vaig signar el que demanava la llibertat d’Arnaldo Otegi, el de suport a independentistes gallecs i molts altres que em deixo pel camí; he participat en activitats organitzades per casals okupats a casa nostra i també en alguna ocasió he trepitjat algun Gaztetxe quan he estat de visita a Euskal Herria.
Però si volen alguna prova de càrrec per detenir-me, torturar-me i empresonar-me, els donaré la que realment volen. Soc independentista, d’esquerres i crec que la solució al conflicte espanyol i francès a Euskal Herria passa per un acord polític que reconegui la territorialitat nacional basca (els set herrialdes crec que en diuen), el dret a l’autodeterminació sense límits i l’amnistia total dels presos i preses polítiques. No podria desitjar a un poble en lluita com el nostre res diferent al que desitjo per al meu: democràcia, justícia i llibertat.
Suposo, però, que pel ministre Rubalcaba el pitjor serà la solidaritat amb els i les represaliades.
Tweets that mention [xmonge.cat] El Bloc d'en Xavier Monge » Blog Archive » La incertesa jurídica per sentència -- Topsy.com:[...] This post was mentioned
Tweets that mention [xmonge.cat] El Bloc d'en Xavier Monge » Blog Archive » CiU i la cursa de la xenofòbia -- Topsy.com:[...] This post was mentioned
Darrera entrada
10:00h Homenatge a Gustau Muñoz (C/ Ferran)
Davant de tot l’enrenou desencadenat al voltant dels actes de benvinguda a Laura Riera, caldria fer algunes consideracions de tipus jurídic i polític per entendre la gravetat de tot plegat, des de l’aute de l’Audiència Nacional fins a l’actuació policial, passant pel paper dels mitjans de comunicació i certs càrrecs públics.
La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha obert un gran debat polític. Paral·lelament, un magma de dubtes jurídics acompanya la polèmica. Es tracta de la sentència més important que mai ha dictat aquest tribunal i afecta de manera directa, no només al contingut de la norma catalana, sinó a la concepció del marc competencial i jurídico-polític de l’estat espanyol. Incertesa, doncs, és la paraula que millor defineix les conseqüències immediates de la decisió del constitucional.
El proper 12 de desembre una manifestació recorrerà els carrers de la Vila de Gràcia. L’objectiu ben clar, defensar l’últim espai alliberat que queda a la Vila. Després de tants anys i tanta feina feta pel jovent del barri, l’Ajuntament encara no ha estat capaç de donar resposta a les reivindicacions del teixit juvenil de Gràcia. Han fet orelles sordes a les demandes de l’Assemblea de Joves, dels esplais i caus, d’estudiants… Res, per a (tri)bipartit tot funciona al barri de la Colometa. A continuació us deixo un seguit d’enllaços sobre el tema i el vídeo convocant a la manifestació i al concert del dia 12, tot fent-vos una crida a sortir al carrer per defensar els espais alliberats davant l’espiral d’especulació i destrucció dels nostres barris que ens expulsa per deixar pas al turisme d’executius, hotels de luxe, centres comercials i cementiris de formigó, això si, tot ben cosmopolita i (post)modern.
