Apunts de batalla

Poc hi havia a esperar. El mal estava fet. Aquesta és l’única conclusió que es pot treure de la resolució del recurs interposat per la Generalitat de Catalunya contra la interlocutòria d’execució que havia dictat la Sala 5ª del TSJC. I és que es tractava d’això, de l’execució d’una sentència que era prou clara: el castellà ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya, i aquí va començar la fi del sistema basat en la immersió lingüística. Deixeu-me que m’expliqui de manera sintètica…

La Sentència del Tribunal Suprem, les tres, de fet (una per família), són clares sobre l’obligació de la Generalitat de garantir el castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament obligatori. Aquestes sentències es basen en la del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que tocava de mort el sistema fins aleshores vigent. Cal recordar que aquest tema havia estat sempre moneda de canvi en les negociacions entre CiU i els governs espanyols de PP i PSOE i que, per tant, mai havia estat impugnada cap de les lleis que recollien el model lingüístic de Catalunya. Obert el meló de l’Estatut, i portat davant el TC, aquest es va pronunciar de manera “interpretativa” sobre el tema de la llengua en l’ensenyament, i el resultat és que que tenim ara sobre la taula.

Les sentències del Suprem són fermes i per tant d’obligat compliment d’acord amb l’ordenament jurídic vigent. Dir el contrari és enganyar o tenir una miopia jurídica preocupant. Ara bé, la manera de complir la sentència havia de ser determinada en execució, que és el què ha passat ara. A diferència del criteri demolidor de la Sala 5ª del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la resolució del Plenari ha estat força més subtil.

Resumint les diferències, es podria concloure que mentre la Secció 5ª obligava a introduir el castellà com a llengua vehicular a totes les escoles de Catalunya de manera generalitzada, la resolució del Plenari “només” obliga a garantir aquesta vehicularitat del castellà a les tres famílies recurrents. No podia dir menys, ja que es tractava d’executar una sentència ferma del Suprem que és clara al respecte. La batalla judicial es va perdre aleshores, i ara només ens resten cures pal·liatives.

I quan deia “només”, ho deia perquè a partir d’ara cada vegada que algú demani l’excepció dins la norma, el bilingüisme front la immersió, la Generalitat li haurà de garantir. No subestimem el poder de l’espanyolisme a casa nostra. Ciutadans, PP, Convivència Cívica Catalana i molts altres col·lectius, ben finançats per sectors empresarials hereus del franquisme (si us plau, no trepitgeu cinemes ni teatres Balanyà), seguiran incansables com els darrers 300 anys per tal d’acabar amb la nostra llengua. I que ningú dubti que buscaran una a una les famílies que calgui per acabar generalitzant la imposició del castellà a les escoles de Catalunya. I veurem, aleshores, si la Generalitat convergent és tant ferma defensant la immersió com ho és amb pactes fiscals invisibles i pactes amb el PP com a ADN polític.

Deixem les trampes al solitari, si us plau, i que no ens prenguin més el pèl els estómacs agraïts de l’autonomisme convergent: avui no hi ha cap èxit a celebrar, hi ha una nova batalla perduda en aquesta llarga guerra del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” que ens desgasta com una gota malaia incansable.

Qui cregui que la nostra supervivència passa per acatar i respectar la legalitat espanyola, o és burro de solemnitat o és el pitjor dels quintacolumnistes. Per garantir la nostra llengua, la nostra cultura, la cohesió social i, en definitiva, la nostra existència com a poble, només ens queda la insubmissió. I davant resolucions basades en l’antidemocràtica Constitución Española, només una paraula que és molt més que això: DESOBEDIÈNCIA!

Deixi’m que li dediqui només quatre ratlles en relació als comentaris que ha fet vostè avui a la tertulià de RAC 1 sobre el vot d’Amaiur en la investidura de Rajoy. I deixi’m que li mostri la meva sorpresa pel què ha dit de la CUP en la seva intervenció.

És sorprenent, per no dir absurd i delirant, que vostè s’indigni per l’abstenció d’Amaiur però a qui demani explicacions és a la CUP. Com som amics, diu vostè, en correspon a nosaltres donar explicacions. Bé, suposo que no cal recrear-s’hi massa, però que potser estem obligats a donar explicacions per les decisions polítiques que prenen els altres? Una mica de seriositat i menys mala llet per atacar a la CUP gratuïtament.

Aquí cadascú és responsable dels seus actes, i punt. Vostè mateix afirma que, si no volien votar a un president espanyol, que no s’haguessin presentat. Doncs bé, tot i no compartir aquesta reflexió, li recordaré una cosa: és el què va fer la CUP, no presentar-se i demanar l’abstenció el 20-N. Ei, i un bon grapat de crítiques i insults ens va comportar.

Finalment, sobre l’abstenció d’Amaiur a la investidura de Rajoy, permeti’m un petit acte d’advocat del diable. Si no es munta cap escàndol per l’abstenció d’Amaiur és, senzillament, perquè ningú té cap dubte de què hi van a fer a Madrid, i només cal recordar que abans de la il·legalització l’esquerra abertzale ja havia deixat de presentar-se a les corts espanyoles. Potser no totes les formacions polítiques poden dir el mateix. És doncs, pura tàctica conjuntural en un moment en què, a Euskal Herria, necessiten posar les bases per a la solució del conflicte polític i armat.

Espero que aquestes línies li hagin resolt algun dubte d’un tema que, per cert, diria que l’ha alterat molt en directe. Bon dia.

Aprofito l’ocasió per retre un petit homenatge al millor parlamentari que ha trepitjat mai les corts espanyoles, Jon Idigoras.

Mariano Rajoy, a imatge i semblança del seu homòleg convergent Artur Mas, ha fet un discurs d’investidura basat en l’economia i, en concret, en les seves receptes d’austeritat. A aquestes alçades, però, ja sabem que el millor sinònim de l’austeritat és saqueig, el saqueig dels serveis públic, del patrimoni públic, per beneficiar a les grans empreses que han precipitat aquesta enèsima crisi sistèmica. Deixem ara, però, consideracions ideològiques a banda i anem a fer quatre números que ens permetin, des d’un punt de vista objectiu, desemmascarar les mentides que els escolanets de Milton Friedman ens canten dia si, dia també, des de les seves tribunes.

El frau fiscal a Catalunya

El passat mes de novembre, el Setmanari La Directa publicava un article del periodista David Fernández, on es posaven en relació les xifres del frau fiscal a Catalunya i l’import de les retallades anunciades per l’executiu neocon d’Artur Mas. Els números eren els següents:

• Import de les retallades: 2.700 Milions d’euros
• Import del frau a Catalunya: 16.000 Milions d’euros

Resumint i arrodonint, les retallades suposen un 17% del frau fiscal a Catalunya. No hi ha dubte que tenint una de les taxes de frau fiscal més elevades de la Unió Europea, una política ferma d’inspecció, control i recaptació dirigida a grans empreses i fortunes seria més que suficient, no només per evitar les retallades, sinó per impulsar la despesa pública com a motor de reactivació econòmica.

16.500 Milions: el 20% de Mariano Rajoy

Mariano Rajoy ha xifrat l’importa que, de cara al 2012, pretén retallar al dèficit públic de l’estat espanyol: 16.500 euros. Tenint con compte que ha anunciat mesures fiscals que reduiran els ingressos (deduccions fiscals per compra d’habitatge o tipus reduïts de l’Impost de Societats), aquesta xifra podria augmentar la retallada que recaurà sobre els serveis públics (uns 9.500 Milions segons tècnics d’Hisenda).

Tornem a fer la operació de posar en relació le frau fiscal i l’import de les retallades, ara amb les xifres plantejades pel PP i les dades publicades del frau. Donant voltes per la xarxa, podem concloure que el frau fiscal del conjunt de l’estat espanyol es troba en una forquilla d’entre 80.000 i 100.000 Milions d’Euros anuals (enllaç 1 – enllaç 2). A la pissarra, doncs:

• Import de les retallades: 16.500 Milions d’euros
• Import del frau a l’estat espanyol (Opció 1): 80.000 Milions d’euros
• Import del frau a l’estat espanyol (Opció 2): 100.000 Milions d’euros

Resumint i arrodonint de nou, la retallada proposada pels del partit de Fraga i Aznar (i públicament aplaudida pel seu aliat natural, Duran i Lleida) se situaria entre el 16,5% i el 20,6% del total del frau fiscal de l’estat. Fixeu-vos, doncs, que només perseguint el frau fiscal podríem generar ocupació mitjançant l’impost de la despesa pública i tot. Imagineu-vos el què podríem fer amb una reforma fiscal justa!

La darrera dada, europea

Pels qua puguin pensar que això del frau fiscal és molt complicat, posarem unes dades comparades per veure que, senzillament, és una qüestió de voluntat política. Aquest és el percentatge del frau fiscal:

• Mitjana europea: 13%
• Estat espanyol: 23%

Només el frau fiscal mitjançant el desviament de capitals a paradisos fiscals ronda els 20.000 Milions d’euros l’any (+ info). Al respecte, és molt il·lustrativa la llista de noms que podeu trobar per internet si busqueu el cas Lienchenstein, un dels majors escàndols d’impunitat fiscal que es recorda a l’estat espanyol (no us perdeu ni un nom a aquest llistat).

Així què? Ens hi posem? Podríem començar per… portar la xifra del 16% a totes les seus dels partits que no mouen un dit contra el frau fiscal, per exemple? O directament omplir-ne els carrers…

*Les dades han estat recollides d’informacions periodístiques que majoritàriament citen fonts oficials. Qualsevol aportació o precisió respecte les dades serà benvinguda per tal d’afinar al màxim l’anàlisi, la crítica i la proposta.

A principis d’octubre, prop d’un centenar d’activistes que van ser retinguts i identificats quan es dirigien a l’Hospital del Mar al juliol, va començar a rebre la notificació de que el Departament d’Interior els havia obert un expedient sancionador. Pocs dies despés, rebien la mateixa sorpresa més de 100 persones que havien participat a la manifestació contra Plataforma per Catalunya del 2 d’octubre a Barcelona. També un grup de membres del 15-M que havia realitzat una ocupació simbòlica de la Borsa de Barcelona al setembre han estat sanciots. Aquestes sancions es basen en la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a Ley Corcuera, i acusen als sancionats d’haver causat desordres públics o desobediència, segons el cas, i poden comportar multes d’entre 200 i 500 euros per persona.

Aquesta és una mesura que, si bé fa dues dècades que existeix, no havia estat gaire explotada per part dels cossos policials de l’estat. La tàctica d’Interior respòn a la necessitat de cercar alternatives a la via penal, que sovint se’ls ha resistit amb força. D’una banda, els informes policials dels Mossos que arriben als Jutjats d’instrucció solen acabar arxivats, i de l’altra, la manca de proves i tot les estretègies processals eviten condemnes, a vegades sense ni tan sols arribar a judici. Les sancions administratives, doncs, suposen un eina eficaç a nivell repressiu. En primer lloc, perque les multes poden arribar a ser més altes que les penes-multa que resulten dels judicis de faltes. Als sancionats per intentar ocupar la Borsa de Barcelona al setembre d’enguany, per exemple, se’ls vol multar amb 500 euros. En segon lloc, a diferència de la via penal, no hi ha un control judicial previ, sinó que és el mateix Departament qui sanciona i resol els recursos presentats en via administativa. Això comporta que la decisió de presentar un recurs judicial contra la multa suposa un cost molt elevat, i acaba sortint a compte pagar la multa. Això, però, contribueix a que no hi hagi un control judicial d’aquest tipus de sancions, quelcom que suposa una manca absoluta de jurisprudència al respecte, augmentant així l’arbitrarietat i el criteri polític d’aquests procediments.

Feta la llei, feta la trampa, i caldrà plantejar com abordem des d’un punt de vista polític i antirepressiu aquest nou fenòmen. Des d’un punt de vista jurídic, resulta evident que caldrà recorrer fins on sigui necessari per intentar frustrar legalment aquesta via de persecussió política. I des d’un punt de vista polític, haurem de parlar més que mai del què depen de nosaltres mateixos: la desobediència.

*Article publicat a l’Accent 215

Oriol Junqueras, flamant president d’ERC, té sobre la taula una tasca gens senzilla: reflotar el partit i tornar-lo al centre de la política catalana on el va posar Carod Rovira. Després d’obtenir 10 diputats al Parlament i revalidar els 3 que tenia al Congrés espanyol, la direcció d’ERC sembla disposada a recuperar, a qualsevol preu, la centralitat del partit en la política catalana. Després d’una campanya electoral plena de èpica, història i memòria, amb apel·lacions continues a Macià, Companys, i fins i tot els 300 espartans de la Batalla de les Termòpiles, ERC s’erigeix com la opció que ha de salvar als i les catalanes del cataclisme nacional, social i econòmic que ens cau al damunt.

Acabat el cicle electoral, i amb 3 anys per davant per ressituar el mapa polític, ERC busca fer-se amb un lloc central i preferent a Catalunya. L’oposició frontal a la política econòmica del govern, en seu parlamentària, està en mans d’ICV-EUiA, i la presència de SI a la cambra catalana els ha dinamitat, a voltes de manera barroera i ridiculista, l’estratègia de ser l’única força independentista amb representació. Així doncs, a ERC només li queda una via: esdevenir el soci preferent i estable del govern de CiU i presentar-se davant l’electorat com aquells que han salvat a Catalunya del xantatge del PP, més encara en plena majoria absoluta dels postfranquistes a l’estat.

Els pressupostos de l’any 2012 són la oportunitat d’or dels republicans per estrenar-se en el paper de crossa convergent, i saben que si CiU es recolza en el PP per aquests pressupostos, serà difícil trencar amb aquesta dinàmica la resta de la legislatura. ERC pot salvar a CiU de dependre de Camacho durant tres anys a la Ciutadella, però el PP segueix sent necessari per a la governabilitat de la ciutat de Barcelona, i ja comparteix govern amb CiU a la Diputació. Resulta evident que les relacions CiU-PP passen per un moment extraordinari, tant que fins i tot Intereconomía avala i posa d’exemple les mesures de Mas com a exemple del què haurà de fer Rajoy, i a ERC li pot sortir car, molt car, pujar a l’altar amb el govern de la Generalitat.

Ahir Junqueres parlava de l’alçada de mires en el debat dels Pressupostos exigida pel president Mas, oferint-se a pactar-los per tal de lliurar a CiU del llast del PP. Preguntats per si això suposava que estaven disposats a aprovar el paquet de mesures que inclou el co(RE)pagament farmacèutic (bestreta del sanitari, evidentment) o la pujada desorbitada dels preus públics i taxes del transport i la universitat, Anna Simó contestava que estaven disposats a debatre sobre tots els pressupostos. Instada a concretar amb un sí o no al paquet d’Artur Mas, va fugir d’estudi amb una ambigüitat calculada.

ERC ha de ser conscient que l’electorat que ha mantingut li ha avalat una determinada trajectòria política i, sobretot, que el perfil del seu votant, si bé és independentista, segurament no en té prou amb això. L’espai polític d’ERC, ubicat en una socialdemocràcia descafeïnada, no es pot permetre entrar en el joc del govern més neocon que ha conegut Catalunya, ni passar del Tripartit d’esquerres a la Doctrina del Shock. Recuperar la centralitat política per tal de ser opció de govern l’any 2014 és una fita intel·ligent per part d’ERC i que busca, no la mera supervivència, sinó un esdevenir propi. Però farien bé de recordar que l’electorat tendeix a rebutjar imitacions, i de prestar atenció a què li ha passat al PSOE quan ha jugat a fer de Partido Popular. El preu de recuperar la centralitat política, els pot sortir massa car, a ERC i al país en general.